30.09.09

Ell era, atractiu, misterios, bohemi, obscur, fred, solitari, dominat... Ella era, dolça, inquieta, curiosa, inoscent, confusa, perduda, fàcil de dominar.

''Bien, lo que aquí se ha planteado es cuánto es lo bastante borracho. Y la respuesta es que depende de las células del cerebro.-¿Del cerebro?-Así es Harry. Con cada vaso de licor que tomas acabas con cientos de esas células. Pero eso no importa mucho porque tenemos millones. Primero mueren las de la tristeza, así que estás sonriente. Luego mueren las del silencio y todo lo dices en voz alta, aunque no haya ninguna razón, pero eso no importa... no importa, porque después mueren las de la estupidez y hablas con inteligencia. Y por último, las células de los recuerdos... esas son difíciles de matar... ''

-Flowklorikos-

dimecres, 30 de setembre del 2009

29.09.09

Avui no és un dia d'aquells que les paraules em surten per les orelles i directament acaben a les meves mans, les quals començen a escriure sense parar.

Però si que m'he quedat una estona pensant.

Cada dia agafo el mateix autobus, a les 7.30 del matí, quan la gent encara no és persona.

Només entrar-hi hi havia les mateixes persones de cada dia, el noi que va amb els cascos i baixa a la parada desprès de l'estació de trens. La dona que sempre seu sola, mirant com passen els cotxes i baixa al poligon. El conductor que els va observant a tots desde el mirall.

És curiós. A vegades només semblem màquines programades per fer cada dia el mateix de l'anterior. Crec que ens mereixem canviar aquest xip ( per dir-ho d'alguna manera).

Vull veure la dona que seu sola, sentada am el noi dels cascos i que els dos parlin de les seves inquietuds. Vull que el conductor enlloc de mirar-nos de reull per un mirall ratllat ens dediqui un somriure i un bon dia quan entrem.

Diferent, tu ja m'entens.

Le foulard noir. Je ne m'oublie pas de toi

dimarts, 29 de setembre del 2009

28.09.09

Ja està. Ho tinc practicament tot. Sembla que el món s'ha posat d'acord.

Una nit, por. Una habitació, jo sola. Vent, les cortines volen. Fred, vens? m'abrasses?

Una porta oberta, tu. Foscor, és el moment. Em deixo anar. Sense saber el perquè els teus llabis acaben acaronant el meu coll, i no sé si vull escapar-me o quedar-me.

Una força sobrehumana m'atrau. Em quedo. En un instant...

Cor accelerat, passió, tu, jo, llençols blancs, vermell, el mocador negre, sang.

Unir-me a tu és el millor que he fet en molt de temps.

M'agrada. Inmortal.

dilluns, 28 de setembre del 2009

27.09.09

Ahir, en poc menys d'un segon, ho vaig veure, ho vaig sentir. En un instant uns esborranys es van convertir en una imatge del tot clara.

La nit cau sobre el dia, una mirada tenebrosa, però a la vegada atractiva resalta entre la foscor.

Una força s'apodera de l'ànima, la qual escapa d'uns llabis vermellosos entreoberts.

Pell al descobert. El fred de la nit. El mocador negre.

Inspiració gràcies per haver entrat sense trucar un dissabte 26 de setembre a més de les onze de la nit.

diumenge, 27 de setembre del 2009

26.09.09

Tothom ja té alguna idea, però jo segueixo sense tenir-ho clar.

Quin escenari? Amb quins complements? Vaig del tot perduda, però sé que quan menys

m'ho esperi la inspiració em donarà un cop de mà.

De moment la meva llibreta està plena d'esborranys, de ratlles sense sentit, de textos sobre

la por, i ombres plenes de foscor. Però d'això es tracta no?

''...lo inimaginable, fantástico, oscuro, desconocido, terrorifico, lo que no nos atrevemos a ver, ni sentir, por miedo. Pero, ¿miedo porque? ¿Miedo a la muerte? ¿ Miedo a no vivir? ... o miedo a que nos guste? Puede que detrás de ese halo misterioso y sombrio se encuentre lo verdaderamente bueno, la verdad. ''

I aquí m'he quedat.

dissabte, 26 de setembre del 2009