Avui no és un dia d'aquells que les paraules em surten per les orelles i directament acaben a les meves mans, les quals començen a escriure sense parar.
Però si que m'he quedat una estona pensant.
Cada dia agafo el mateix autobus, a les 7.30 del matí, quan la gent encara no és persona.
Només entrar-hi hi havia les mateixes persones de cada dia, el noi que va amb els cascos i baixa a la parada desprès de l'estació de trens. La dona que sempre seu sola, mirant com passen els cotxes i baixa al poligon. El conductor que els va observant a tots desde el mirall.
És curiós. A vegades només semblem màquines programades per fer cada dia el mateix de l'anterior. Crec que ens mereixem canviar aquest xip ( per dir-ho d'alguna manera).
Vull veure la dona que seu sola, sentada am el noi dels cascos i que els dos parlin de les seves inquietuds. Vull que el conductor enlloc de mirar-nos de reull per un mirall ratllat ens dediqui un somriure i un bon dia quan entrem.
Diferent, tu ja m'entens.
Le foulard noir. Je ne m'oublie pas de toi

2 Comments:
jajaja le mouchoir!
Cada dia em sorprens més Nica.
Ets tota una artista!
Post a Comment